2006-11-04T02:09:00.000-08:00

El somriure de Ronaldinho

Per la meva condició de cambrer, les persones em confien y pregunten un grapat de coses. No fa gaire, un noi, que ve molt pel bar, al qual li direm Marc, em preguntava amb to preocupat: què puc estudiar? quina professió o ofici he de triar?
Unes preguntes, a les quals, si he de ser sincer, així de cop, en aquell moment, i donades les condicions, no vaig saber respondre. Li vaig dir, per sortir del pas, que s’ho penses bé, que no tingués pressa, que tenia molt de temps per endavant...el que em va passar pel cap en aquell moment, és a dir, un munt de tòpics i de frases fetes que no porten enlloc.
Potser un parell de dies després, mirant la premsa esportiva, vaig veure una foto de Ronaldinho agafada després de marcar un dels seus magnífics gols. Mirant aquesta foto em vaig adonar que a les fotografies, i també per TV, en Ronaldinho surt sempre rient, content, alegre, joiós. Sempre se’l veu feliç, cofoi i radiant.
Un pot pensar que a un personatge així “totes li ponen”, és a dir, és jove, te salut, diners, fama... i que per aquest motiu viu content i satisfet. Però, per altra banda, veig d’altres futbolistes amb idèntiques condicions, o molt semblants, i que en canvi, a la seves mirades i els seus gestos no reflecteixen, ni de bon tros alegria i felicitat, més aviat al contrari, se’ls veu enfadats, tristos i amb cara de mal geni. I també puc veure persones amb d’altres oficis i semblants condicions que tampoc tenen gaire alegria a les seves vides.
Penso que, en realitat, Ronaldinho treballa, viu i fa exactament allò per el qual està cridat. La seva vocació, la seva vida, és jugar a futbol i amb això fer feliç a les persones que gaudeixen del seu joc. Si voleu una vocació ben senzilla, sense gaire pretensions. No cal gaire més.
El secret de la seva alegria i de la seva joia es només aquest: seguir meticulosament i amb tota fidelitat el camí que estàs cridat a recórrer. Invertir bé els “talents” rebuts. Així, penso jo, es troba el veritable sentit a la nostra existència. Un hauria de preguntar-se: com puc servir millor als altres?

Contes del tren